Antoni Palau i Térmens

Antoni Palau i Térmens

Biografia
Naixement	26 juliol 1806 Valls (Alt Camp)
Mort	8 juliol 1862 (55 anys) Barcelona
Bisbe de Barcelona
20 agost 1857 – 8 juliol 1862 ← Josep Domènec Costa i Borràs – Pantaleó Montserrat i Navarro → Diòcesi: bisbat de Barcelona
Bisbe de Vic
27 setembre 1853 – 20 agost 1857 ← Llucià Casadevall i Duran – Joan Josep Castanyer i Ribas → Diòcesi: bisbat de Vic
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Activitat
Ocupació	bisbe catòlic (1854–), sacerdot catòlic (1831–), escriptor
Consagració	Josep Caixal i Estradé

Antoni Palau i Térmens (Valls, 26 de juliol de 1806 - Barcelona, 8 de juliol de 1862) fou un eclesiàstic i escriptor català.

Biografia

Estudià al Seminari Conciliar de Barcelona, i teologia al de Tarragona. Seguí estudis de matemàtiques a Cervera i s'ordenà sacerdot el 1837. Fou professor dels seminaris de Barcelona i Tarragona, i canonege magistral de la catedral d'aquesta darrera fins al 1854, quan en que fou designat bisbe de Vic, on inicià la reforma parroquial i la publicació del Boletín Oficial del Obispado. El 1857 fou traslladat a la diòcesi de Barcelona, on substituí Josep Domènec Costa i Borràs, i hi exercí fins al 1862.

El bisbe Palau fou una de les més destacades veus eclesiàstiques contràries al liberalisme en la dificultosa transició de l'antic règim al liberalisme durant l'època d'Isabel II.^[1] En aquesta línia fundà la Revista Católica l'any 1844, una publicació de caràcter apologètic i contrària al liberalisme.

Defensà els valors tradicionals religiosos enfront del món modern i la indiferència religiosa de la societat. Seguia els canvis i transformacions socials, econòmiques i culturals que comportaven les idees liberals i la industrialització. Especialment durant la seva etapa barcelonina. Formà part d'un moviment catòlic que treballava per influir en aquests nous temps socials. Una expressió de qual era la "Llibreria Religiosa" que ell va contribuí a fundar. Portà a terme reformes a les diòcesis que administrà com ara la reorganització d'ambdós seminaris.^[2]

Referències