Canal de Saint-Quentin
El Canal de Saint-Quentin de 92,5 km de llargària, ajunta els rius Oise, Somme i Escalda. Té dues seccions: Una primera, anomenada antigament Canal Crozat, de l'Oise (Chauny) al Somme (Saint-Simon) i al Canal del Somme; i el Canal de Sant Quintí pròpiament dit, del Somme a l'Escalda (Cambrai). El canal prossegueix al sud de Chauny, vers el Canal lateral de l'Oise; i al nord de Cambrai, pel Canal de l'Escaut que s'ajunta al Canal Dunkerque-Escaut.
Història
El Canal Crozat
Un primer canal, que unia l'Oise al Somme havia estat projectat sota els ministeris de Mazarin i de Jean-Baptiste Colbert. Els treballs van començar el 1728 però van ser abandonats davant l'amplitud de la despesa. El projecte, llavors, va ser reprès per Antoine Crozat, Marquès del Chatel i ric financer. Aquest formà, al principi, part de la societat del Senyor de Marcy, després prengué els treballs al seu càrrec; modificà el traçat inicial, que pretenia travessar Tergnier. Crozat es feu propietari a perpetuïtat d'aquest canal. Els treballs foren confiats a les tropes del rei, repartides en 4 llocs situats a Fargniers, Mennessis, Remigny i Jussy; així, la mà d'obra local hi participà poc.
A la mort d'Antoine Crozat el 1738 només 13 quilòmetres dels 41 previstos estaven acabats, com també el port de Saint-Quentin. Aquest primer canal, que no fou acabat fins a Saint-Quentin fins al 1776, es digué canal Crozat (o canal de Picardie) fins al començament del segle xx.
Canal de Sant Quintí
Un enginyer militar, anomenat Devic (o de Vicq), va proposar més tard unir el Somme a l'Escalda en excavar un canal entre Saint-Quentin i Cambrai. La dificultat més important era travessar l'altiplà cretaci que separa les valls del Somme, de l'Escalda i del Scarpe i alimentar el tram de repartiment del canal a la divisòria d'aigües. El punt culminant del canal de 84 mètres se situa entre Lesdins i Vendhuile.
Devic va proposar de travessar l'altiplà mitjançant un túnel, amb l'esperança que el canal subterrani s'alimentés per les aigües d'infiltració i del mantell freàtic. La idea, que va semblar massa ambiciosa en aquell temps, va ser abandonada. Va ser represa el 1766 per l'enginyer Pierre-Joseph Laurent, que va modificar els plànols de Devic i va dirigir els treballs. Aquests van ser una altra vegada parats alguns anys més tard, el 1775, degut a la mort de Laurent el 12 d'octubre de 1773 i de la manca de fons deguda a la guerra d'Amèrica. Aquesta primera galeria fou completament abandonada.
El 1802 Napoleó va donar l'ordre de reprendre els treballs segons els plànols de Devic. El 1809 foren acabats dos túnels: el «petit soterrani» de 1098 metresentre Lesdins i Lehaucourt i el «gran soterrani» o «soterrani de Riqueval», de 5670 metres, entre Bellenglise i Vendhuile. El canal va ser inaugurat amb gran pompa el 28 d'abril de 1810 per l'Emperador Napoleó I i l'emperadriu Maria Lluïsa.
De seguida s'adonaren que en període de sequera, el tram de repartiment era insuficientment alimentat: llavors es va decidir portar aigua al canal per un rec d'alimentació des del Noirieux (o Noirrieu), afluent de l'Oise, fins al canal a Lesdins. El rec del Noirieux, de 20 km de llargària, fou cavat el 1826. És subterrani entre Vadencourt i Croix-Fonsommes. El canal també és alimentat pel mantell freàtic, l'Escalda i el Somme a nivell de l'estany d'Isle a Saint-Quentin.
Al segle xix el canal fou portat a la norma de Freycinet per permetre la navegació de barcasses i des d'aleshores ha conegut un tràfic intens de carbó i de cereals cap a París, fins a 1966, data de l'obertura del canal del Nord. Hi ha nombroses espècies de peixos.
Bibliografia
- Geoffroy Deffrennes et Samuel Dhote, Les canaux du Nord et du Pas-de-Calais, Rennes, Editions Ouest-France, 2006
